Galifardeu Atòmic aterra amb 'Mediterricola'

Text: Noelia Baldrich / Fotos: Xavi Caparrós

Mai hauria imaginat una banda amb un nom tan peculiar, però desprès d’haver-ne escoltat el seu primer volum atòmic, un EP amb cinc -diguem-ne- improvisats àtoms musicals, pren lògica el vocable emprat: Galifardeu Atòmic. Així s’anomena aquest grup encapçalat pel vocalista i guitarrista barceloní Jordi Pérez. Mirant aquest músic sembla un panxa content, sempre amb el seu somriure que bé de lluny, però escoltant-lo i fent un cop d’ull a la seva carrera musical, sí què n’és de galifardeu, es a dir, capaç de fer-ne de totes. Perquè les ha fet: des del pop de Los Interrogantes fins al inclassificable estil de Boom Radar, passant per l’experimentació de Linn Youki. De tot aquest sidral sonor té molt a veure la seva estada a Londres, on va tocar en projectes d’estils molt diversos, en sales tan emblemàtiques com The Marquee, Water Ratz, Camden Jazz Cafe o The Mean Fiddler. Ara aquest compositor eclèctic viu un Moment Dolç, la paternitat per partida doble: és pare de dos fills i acaba de donar llum a un disc de clares intencions, pel que el seu nom rebel·la: Mediterricola. I és què si una cosa brilla en aquest treball discogràfic és el Mediterrani però amb els peus ben posats a la terra: Horitzons de plata Vora el Mar de Cadaquès són dins el seu cap i amb uns acords de guitarra li suren les idees. Cinc cançons que responen a una bufada d’aire pur, fresc, espontani, deixant un paisatge sonor polit, com quan la tramuntana neteja el cel de la Costa Brava i Surt el sol. Aquest galifardeu, que pensa des de el cor i que sap que la roda existencial mai deixa de girar, posar ara el seu disc a rodar. Avui ens trobem amb el Jordi per fer girar la seva realitat musical que ell defineix com "imatges de pobles costers, vestides amb melodies plenes de sentiment que desprenen olor de peix fresc i vi blanc”. Anem, doncs a assaborir aquest plat acústic anomenat Mediterricola (TuP).

El Jordi Pérez és un músic català cultivat en l'escena undergound londinenca
amb una proposta que ell defineix com pop folk galifardià.  

Galifardeu Atòmic desconeixia la teva etapa a Londres.
Van ser cinc, sis anys. Vaig anar-hi per la música i per l’anglès, estava estudiant filologia anglesa a la universitat. Va ser trancar amb tot, bastant bèstia. El més curiós és que més endavant em van llegir la carta astral i va sortir aquest canvi tant brutal a la meva vida. Era a principis dels noranta, tenia 22 anys i en vaig anar de squatter. Era una època que encara es podia assaborir la era post Thatcher, amb una escena underground molt bèstia. Va ser una vida molt rockera, vaig treure’m una diplomatura de so però també el Proficiency. Hi havien propostes de molta qualitat, d’un nivell molt alt -no estava acostumat a veure gent que toqués tant bé-, i, a més, sonava amb una qualitat, en qualsevol garito. Aquestes van ser de les primeres coses que em va xocar. I trobar feina era molt fàcil, i havia una de molt curiosa: glass collector –recollidor de gots als pub de música-, i l’ajuda institucional a l’estranger era molt amplia. Durant aquests anys, vaig tocar amb músics molts diversos i que em va sorprendre molt l’actitud tan seriosa i respectuosa que tenien vers la música. Allà es valorava moltíssim ser music. A més, la gent quan va un concert ho fa amb molta consciència de gaudir d’una proposta.

Anem a la teva proposta: Galifardeu Atòmic. Quin és el concepte atòmic d’aquesta banda?
Musicalment té molta influencia del sabor mediterrani, on visc. Quan un es va fent més gran, tendeix cap a sons més madurs. Ara no m’hi veig fent hardrock com quan estava a Londres, que era el moment de Nirvana. El so acústic m’ha vingut més tard, encara que sempre he composat amb guitarra acústica. Més que plantejar-me “vaig a ver això” m’he trobat fen-t’ho. Primer faig les coses i després me les plantejo.

Les raones.
Sí, i, ara, arribat un punt que he decidit no raonar perquè, en el moment que intentes entendre o reflexionar sobre el que estàs fent, perd el sentit. També és el resultat d’una qüestió tècnica. M’he trobat, curiosament, que tocant amb la mà és quant toco millor, al rascar directament he sentit que el so elèctric cohesionava molt bé amb l’acústic. La transició a estat de l’acústica a la espanyola. És un contacte molt directe. Sóc també percussionista i com quan toco la bateria, les baquetes són una extensió del meu braç, o quan agafo un cajón o un darbuka o un yembe, per exemple, el contacte directe amb l’instrument em facilita més l’expressió.

Músic molt a pèl.
Sí, correcte, molt natural però de carn i ossos. A més, va arribar a les meves mans la guitarra clàssica d’una tieta que és va morir i així vaig començar a composar amb la clàssica.

I quina és la dimensió sonora de Mediterricola?
El nom em va venir abans que ho pensés, va ser pam! De manera mol intuïtiva i molt de sobte.

Molt lligat al Mediterrani.
Sí, és com una triologia però feta en cinc temes què recull vivències. Vaig estar dos anys amb la family vivint a Castelldefels platja, un petit paradís. Durant un temps em vaig dedicar a criar al meu primer fill, Leo, i aquesta experiència -de la que me n’alegro molt haver-la fet- em va inspirar molt. Va ser un luxe.

La roda existencial de la teva cançó. Com t’ha influenciat la paternitat en la música?
Sí, la roda generacional. La paternitat m’ha fet posar les piles a nivell de concreció, ¿què és el que vull fer? ¿cap a on vull portar la música? La música l’entenc “més que un club”, més enllà del fet de crear-la, si és tanca en una habitació s’acaba marcint. És un vehicle d’expressió per canalitzar fluxos de creativitat que s’acumulen dintre meu que si no els trec em turmenten. Un dia estàs alegre o rollo experimental i fas electrònica, un altre dia et surt acústic, .... Però, si vols que algú t’escolti has d’intentar que el missatge sigui més concret. I en aquest sentit al tenir fills el teu temps es redueix molt més, les teves sensacions estan més a flor de pell, el cor se t’eixampla molt.

La brúixola va de nord.
Sí, i respires perquè he trobat cap a on vull anar.

“La vida no serveix si no tens un cert control”, cantes a Dolç moment.
Sí, sí. En aquesta tesitura tens dues opcions: o tot és queda a casa, o, dius mira ja que ho faig i a mi em dona una satisfacció brutal, és com fer teràpia, ho obro i ho passo als altres.

El trompetista Xavi Tort i Jordi Pérez presentant Mediterrícola als mitjans.   

 

Un control espontani ja que els músics estan oberts a acompanyar-te o no.
Sí, perquè en el moment que apliques quelcom de rigidesa o disciplina estàs afectant a l’essència, provoques un blocatge. Vull que soni natural i les cançons es poden transmetre només amb veu i guitarra, o instrumentat amb trompeta, amb el Xavi Tort, o amb baix, violí... Ara mateix m’acompanya un violinista boníssim -el pare d’un amic de l’escola del Leo- què gravarà amb mi el meu proper disc, previst pel maig.

Per composar tens disciplina?
Normalment, hi ha aquell moment que necessites agafar la guitarra i a partir d’un acord et surt la resta d’una manera sense fer càlculs en un paper, és a nivell intuïtiu. Les lletres són vivències però no explicades de manera directa sinó amb metàfores, a vegades, fins i tot, amb expressions que no sé si s’entenen molt bé, però tant me fa.

Hi ha més d’una nit de novel·la a Cadaqués?
Sí. Em vaig casar allà.

Músic tradicional?
Sóc un músic anormal, ja, ja.

Ets un galifardeu?
Ja, ja, sóc un galifardeu i, per tant, amb dos collons ho vaig fer per l’església i perquè la meva dona, Lydia, volia fer-ho així. Va ser una cerimònia molt moderna i divertida, també amb anglès, var ser un show molt bonic i emocionant, i d’aquestes emocions surten versos com “ens varem prometre l’amor etern en la casa sagrada”.

“Mai hauria imaginat que et podria estimar tant.”
Això és l’amor cap els fills, no ho descobreixes fins que els tens davant. Veure els naixements del Leo i el Ian va ser brutal.

Per composar millor quan el Jordi està en un moment dolç o quan està baix?
Doncs, els dos serveixen però tendeixo a estar més creatiu en moments complicats o quan les coses no van tant rodades.

Tot i així es un disc positiu.
M’agrada que ho diguis, perquè és el que intento. Intento fer una combinació. Tinc un flux creatiu marcat pel tema de la nostàlgia, però és una nostàlgia positiva, que mira cap endavant no es queda clavada en el passat.

No et diré cursi, ni capsigrany però “l’AMOR ens ha salvat de les urpes del cicló”.
Sí, el cicló va ser una mala temporada on un dels meus fills va tenir problemes de salut i ho varem passar molt malament, semblava com un cicló que s’enduia tot en orris. Però l’amor ho salva tot, sempre per sobre de tot. Pots pensar que caus en tòpics i què això no és fresc, s’ha cantat molt sobre aquest tema, però en realitat és que l’amor ho mou tot. Un ha de ser sincer.

Multiistrumentista, la seva música es defineix per un acústic molt natural, gairebé a pèl.

Pensant des del cor a vegades “vaig a les palpentes”.
Sí, és veritat, vas com una mica encantat. Per això, et comentava que tot plegat et pot portar a la frustració, si ho sumes a que el projecte no tira endavant perquè li poses un tipus de pressió o deadlines que no hi corresponen. I d’aquí també pren sentit el nom de Mediterricola. Hi ha l’entorn del Mediterrani, sí; i després la part de terricola, tocar de peus a terra, no tot és bonic, hi ha la part fosca. Llum i foscor.

Lletres lluminoses amb l’astre sol que il·lumina tot i un so més nostàlgic.
Sí, sempre he estat donat més a acords menors que majors.

Estàs preparant nou repertori, com serà el nou planeta musical de Galifardeu Atòmic?
S’anirà expandint, això només és un aperitiu. El tema de Cadaqués s’inclourà en el nou disc perquè per nosaltres és un lloc espiritual, i, de ben segur que serà el single d’aquest àlbum, en total seran 12 temes. L’epicentre d’aquest nou treball és que inclourà el tema anomenat Galifardeu Atòmic. És una cançó que surt de la cadència nostàlgica i que va cap a un so més alegre i més esbojarrat. Tot i que la base del so està definida i continua sent guitarra clàssica, trompeta, violí i baix.

Series tant agosarat de definir-me el teu estil?
És difícil. Tinc un bagatge en que mai m’he encasellat en un estil, sempre he sigut molt obert de mires, tinc uns límits o barems que no van amb mi, com la música més comercial. Jo el defineixo com pop folk galifardià.

I la portada?
Una galifardeuada. Tema apocalíptic. Aprofito, ja que faig referència aquests entorns tan idíl·lics, per denunciar com estar tot. Porto un peix penjant de la mà com una crítica a com està el mediterrani, busseges una mica i no hi veus res, no hi ha ni peixos. És una denúncia: “aquí ja no es pot ni respirar”.

Com va anar el concurs d’acústica de l’Espai Jove Garcilaso.
Va ser per treure el cap i posar sobre el terreny la proposta. A part és un concurs amb propostes molt diverses de flamenc, jazz, pop.

Musicalment, és el moment en que estàs més satisfet?
Sí, perquè tinc un control, i és un treball que m’identifico molt. A més, ara m’estic rodejant de musics i això ho vull cuidar molt. Anar sol, ho he fet en un projecte anterior, arriba un moment que et perds tu mateix. És una manera de treure’t pressió de sobre i, alhora, de fugir del rollo egocèntric, que això es una cosa a tenir en compte.

Com respon el teu públic?
La gent que m’escolta i em coneix veu la part bona però m’agrada que hi hagin opinions diverses, i que si està malament m’ho diguin, perquè t’adonés que estàs fent una cosa terrenal, que ets humà, que et pots equivocar i que pots no agradar a tothom, que és la realitat de les coses. Si tot fos ¡què bonic!, ¡què bonic! començaria a sospitar. Ara bé, en el moment que treus el teu disc ho has de presentar d’una manera molt respectable i de qualitat. Es a dir, pot agradar o no, però ha de sonar bé. A més, estem tant saturats d’informació en tots els camps que només ets un gra de sorra en un extens e immens univers. No pots pretendre res més que presentar-ho de la millor manera possible i que arribi a les més orelles possibles. Després aquestes orelles valoraran si voldran obrir-se de nou a aquest so, o no.

I les teves orelles què escolten?
Ara escolto moltes cançons infantils, ja, ja. Estic ficat a la comissió de música del meu fill gran i amb un altre papi hem fet un duo i estem preparant unes cançons per fer uns quan bolos allà. Ara escolto molt de El bolet, Ja plou... aquestes no les coneixia. M’escolto molt els clàssics, el que es fa ara, que sona com el que ja s’havia fet, no m’interessa molt.

I ja t’ha arribat el nou disc de Galifardeu Atòmic que aterrarà al maig?
No, no, encara no ha arribat, ja, ja.

galifardeu-atomic.bandcamp.com

facebook: Galifardeu Atòmic